Volem ser gent de pau?

Abans de començar, que quedi del tot clar: qui escriu aquest text, vol i voldrà sempre, la pau. Aquest ha de ser el nostre eslògan, la nostra meta com a societat i com a éssers humans. El diàleg ha de prevaldre i les accions han de ser, sempre que es pugui, no-violentes. 

VIOLÈNCIA ÉS…

No obstant, tinc alguns dubtes sobre La utilització interessada de la paraula “pau”, així com del seu antònim “violència”. Que algú que llegeixi aquests línies pot definir, sense matisos, el que significa violència? Perquè clar, de violències, n’hi ha de molts tipus. En tenim de la més clara i bàsica, la violència física, la que se’ns queda marcada al cos i ens fa patir més. Però també podem parlar de violència psicològica o verbal, maneres de fer-nos mal a través d’experimentar records o sensacions terribles sense necessitat de que ens toquin. Per últim, també podem parlar de violència estructural, aquella que patim de manera diària quan ens desnonen, quan ens quedem sense feina sense haver arribat ni un dia tard o quan, en el cas de les dones, se les pressiona perquè estiguin guapíssimes, perquè es comportin com “s’espera” d’elles o quan se les tracta com objectes de manera constant. Es tracta d’una violència que funciona a nivells molt baixos, invisibles, però que ens afecta molt més que la resta, doncs la patim cada dia. Vaja, que violència pot dir moltes coses… o potser cap!

 

iceberg

Ara, cap d’aquestes definicions s’ajusten massa al que s’entén, aquests dies, per violència: l’altre dia, al Comitè de Defensa del Barri, es debatia si es podia pintar la façana d’un Mercadona, doncs es creia que era una acció violenta. Se’ns dubte, aquell acte no feriria a cap persona directament, llavors no es podia tractar de violència física. Tampoc podem parlar de violència verbal o psicològica, excepte si parléssim d’artistes d’alt nivell, que s’indignarien de la poca traça en que s’escriuria amb esprai lila “3-O, vaga general” 😉 No cal ni entrar a debatre sobre si era un acte estructuralment violent, doncs era una acció puntual d’un dia i feta des de baix, des de qui no té ni voldrà mai el poder. 

 

Llavors, perquè hi havia dubtes sobre el pacifisme d’aquell acte? Doncs perquè existeix una definició de violència, forçada i provocada, perquè ho podem agrupar tot dins el pack de “coses que no estan bé”. Parlem de la violència mediàtica o, millor dit, mediatitzada. Es tracta d’aquells actes, abans pacífics, que els mitjans han sabut mostrar, amb brillant sensacionalisme, com un acte repulsiu i horrorós. Ho van fer amb els escarnis de la PAH, ho van fer amb els acudits de Carrero Blanco a Twitter i ho fan avui mateix, intentant donar la volta a la jornada de l’1 d’Octubre, retallant escenes i canviant angles, per tal de justificar l’ús força policial.

 

Llavors, no es tracta de que un acte sigui violent, sinó de si es pot fer veure que ha sigut així. D’aquesta manera, l’adversari dels mitjans (en aquest cas, nosaltres), no té més remei que condemnar la violència i prevenir que torni a passar. Com que violent, segons els mitjans, pot ser qualsevol cosa a la que li puguis canviar l’angle i fer-ne un titular provocador, ens acaben arraconant i paralitzant en totes les accions que abans ni els hi importaven (per exemple i, tornant al principi, fer unes pintades a una sucursal bancària).

 

FER-HO TOT PERQUÈ NO PASSI RES

Vaja, acabem no fent res per evitar que això es pugui encasellar dins “lo violent”. Aquests dies inclús s’han demanat que ni es cridés en certes mobilitzacions. Per mi, que ens fem trampes a nosaltres mateixes i confonem allò no-violent amb allò no-actiu. Però hi ha formes de no-violència que son molt actives i que no hem de deixar de fer, per molt que els mitjans (pagats per ja-sabem-qui) ens diguin que no son pacífiques! La PAH té una llarga llista de mètodes que han utilitzat per donar legitimitat a la seva lluita: han empaperat del complet les sucursals bancàries, s’han amuntegat davant dels edificis per evitar desnonaments, han ocupat temporalment seus bancàries per demanar solucions per a afectades, han entrat allotjat famílies edificis buits de grans fons immobiliaris… existeixen moltes altres armes que tenim a l’abast que no fereixen a ningú i que ens fa por utilitzar pel “què diran”.


En les darreres setmanes s’han realitzat manifestacions multitudinàries, dia si, dia també, però aquests trobades no tenen més resultat que una altra impactant fotografia per als diaris i xarxes socials. Quin és l’efecte material de tot això? Sembla que no tinguem més idees o, pitjor, que no tinguem més objectiu que sortir al Telenotícies Nit. Durant els darrers dies, les xarxes s’han inundat de missatges recordant-nos la necessitat de seguir pacífiques i cíviques. En cert punt, entenc aquest neguit però, a la quarta vegada que es demana, em pregunto: però que ha passat alguna cosa perquè s’hagi d’incidir tant en aquest tema? Que hi ha hagut algun indici de violència i s’ha de neutralitzar? Ho recalco de nou: potser preferim que els diaris treguin una perfecte fotografia a que les coses canviïn de veritat. Fer-ho tot perquè no es faci res.

 

Fa poc ha aparegut l’organització En Peu De Pau, que vol reivindicar la lluita no-violenta. Ignoro per complet quina és la seva intenció i, per això, em fa por pensar que, en comptes de ser una eina per fomentar l’acció dins un marc pacífic, sigui una nova paret per evitar que actuem.

 

carregues-referendum-barcelona-escola-ramon_ediima20171002_0741_4

DRET A L’AUTODEFENSA

A part de tot això, també m’agradaria fer èmfasi a la paraula autodefensa. Com he dit al principi, sóc la primera persona que vol la pau en aquest planeta. Però és innegable que vivim en un món on les violències i les guerres segueixen existint, tot i que diem que estem al segle XXI. Això també passa a prop de casa, i moltes recordaran els 1066 ferits durant l’1-O o les agressions ocorregudes en les concentracions espanyolistes a Barcelona, Mallorca o València. Dieu-me que pateixo sense raó, però quan veig a persones amb el cap ensangonat penso en la sort que tenen de no estar en un coma o de tenir lesions cerebrals irreversibles. M’entra una ansietat horrible pensar que algú podria haver mort perquè no vam saber fer res més que aixecar les mans i deixar-nos pegar.

 

Què se suposa que hem de fer la gent de pau davant la violència més brutal i, a vegades, letal? Moltes podem passar desapercebudes en manifestacions feixistes i racistes, però no ho tenen tan fàcil les nostres companyes que no son blanques, elles no es poden amagar el color de pell. No poden demanar-li ajuda a Europa les dones que son víctimes de violacions i altres agressions, al carrer o dins de casa seva. No ens podem passar la vida posant l’altra galta, menys encara les que no som cristianes!

 

Potser la violència no és la millor eina, no la reivindico, però està clar que hem de trobar i pensar conjuntament maneres d’enfrontar-nos amb tot això, que ens poden portar a moments incòmodes, però potser necessaris per aconseguir una societat lliure i en pau.

Anuncis

Els peons són l’ànima dels escacs

Ara és l’hora cdr’s!!

El 10 d’octubre es va fer palés allò que moltes sospitàvem des que vam començar a caminar per la via de l’autodeterminació de la mà de la dreta catalana. El discurs de Puigdemont, a banda de trair el moviment civil en el qual es legitima, l’ha ignorat completament, no fent cap menció a l’autoorganizació de base sorgida en forma dels CDR (Comitès de Defensa del Referèndum). Aquests comitès són els que van fer possible l’1-O i, encara més important, són els que han generat un espai realment unitari on s’han desdibuixat les sigles de l’ANC, les CUP i els partits del Govern, construïnt des d’abaix quelcom bastant més interessant. Hem de ser concients que ignorar tot això és una decisió deliberada, ja que una societat organitzada horitzontalment i des de la base entorn als valors de la construcció popular i l’autodefensa no interessa als autoproclamats com a protagonistes del Procés. Paradoxalment, la creacció i existència dels CDRs, l’acte més veritablement democràtic dels últims temps, és aquell que és ignorat pel relat oficial.

“Si no esteu previnguts davant els mitjans de comunicació, us faran estimar l’opressor i odiar l’oprimit”
Malcolm X
tumbem.jpg
El paper dels mitjans de comunicació, tant de l’Estat espanyol com els catalans, ha instrumentalitzat als protagonistes reals de les mobilitzacions, apropiant-se d’aquestes per posar a les nostres boques el discurs que més els hi convingués a la seva particular partida d’escacs. Aquestes setmanes hem pogut veure, sense cap mena de dubtes, que el periodisme de masses fa temps que és mort, convertit en mera propaganda del poder, desvetllant una altra sospita que fa molt temps que també denunciavem: els mitjans de comunicació són una altra de les potes que sostenen els governs, controlant l’opinió pública i legitimant els seus actes. S’ha fet evident, un cop més, la necessitat de potenciar els pocs mitjans independents que existeixen.

Els missatges virals, que s’han difós principalment per grups de missatgeria mòbil, donant ordres sobre les formes “correctes” d’actuar i de mantenir la lluita o bé escampant falses alarmes i tocs de queda autoimposats, també han contribuit a desarticular la legitimitat de les bases, situant-nos sovint a la posició de peons sense opinió pròpia. Davant això, hem de reivindicar l’autonomia dels grups de base, dels CDRs, ja que representen l’heterogeneitat del poble mobilitzat i disposat a lluitar per emancipar-se: la intel·ligència col·lectiva sempre ens portarà molt més lluny que no pas les directrius individuals i/o partidistes. Són precissament aquests comitès els que realment tenen la força transformadora necessària per generar canvis i victòries -com vam poder veure l’1-O quan, davant la crida de l’ANC a crear cues silencioses que reaccionessin amb passivitat davant el segrest policial de les urnes, l’autoorganització popular va prendre mesures de defensa activa de les escoles, obtenint uns resultats molt més efectius.

Des de dalt se’ns ordena que davant la repressió de les forces policials, o davant els atacs feixistes, no hem de recórrer mai a l’autodefensa. En aquesta partida d’escacs, els dirigents del procés volen projectar una imatge concreta, la que resulti més satisfactòria pels seus interessos, sense importar-lis quants peons s’hagin de sacrificar. Però som nosaltres les que vam defensar les urnes amb els nostres cossos, les que rebem els cops de la policia i les que ens convertim en objectius de grupuscles feixistes que, com han demostrat a Barcelona, València i Mallorca, estan preparats per emprar la violència més brutal amb total impunitat. Sent conscients de la nostra força, no podem limitar-nos a fer de titelles útils d’interessos superiors als nostres. Havent-nos-hi jugat la pell durant aquestes setmanes, no podem tolerar que aquests mateixos dirigents que ens utilitzen o invisibilitzen segons els hi convé, ara es tirin enrera, contemporitzin i ens enganyin quan els hi toca a ells mullar-se. Fem possible la voluntat popular des de la base, des dels barris i pobles, des dels nostres CDRs.

Siguem autònoms, siguem protagonistes, siguem visibles. Nosaltres tenim la força!
Els Peons.

La importància del procés constituent

Tinguem les coses clares: molta gent que apostem per la independència de Catalunya no ho fem perquè siguem nacionalistes. És a dir, no ens interessa aquest procés perquè tinguem un amor irracional a la nostra terra i creiem que té el destí històric que esdevingui, per sempre més, un estat. Moltes de nosaltres entenem que la decisió de marxar de l’estat espanyol ve donada per les possibilitats de crear una societat millor i més justa per a tothom.

Molta de la crítica de l’esquerra centralista porta a esbroncar-nos sobre els perills que té crear un nou estat, i més de la mà de partits tacats per la corrupció com l’antiga Convergència i Unió, ara PDeCat. Que tingueu clar, que encara n’hi ha que tenim memòria i tenim molt present que, si no movem el cul un cop s’hagi proclamat la independència, la República Catalana pot convertir-se ràpidament en una nova república bananera, amb polítics tan corruptes, feixistes i masclistes com d’aquells dels que fugim. Sabem que la política és capaç de donar ales als discursos xenòfobs i reaccionaris i que només nosaltres, el poble organitzat, som els capaços de fer que això no passi. Així que, manos a la obra!

la-constitucic3b3-catalana-a-lescola

Qui sentim que la República Catalana no pot aspirar a ser un simple estat més al sud d’Europa, posem la nostra esperança en el ‘com’ es durà a terme aquesta creació. Com podem comprovar la Llei de Transitorietat Jurídica contempla que, un cop declarada la independència, s’entri a la fase de procés constituent. És aquí on hem d’empenyer de veritat!

És molt important que no deixem perdre aquesta ocasió. Recordem les paraules de tota aquella gent que deia: “primer la independència, llavors, ja veurem!”. Doncs serà durant el procés constituent quan haurem de “veure” de debò.

Constitu… què?!

Hi ha una manera d’entendre un procés constituent com el moment en el qual es redacta la carta magna per un nou país i ha passat així a llocs com Bolívia, Islàndia, Eslovenia… Segons es recull a la llei aprovada al Parlament, els 6 mesos següents a la declaració d’independència, s’obriran debats i altres formes de participació ciutadana on la societat catalana tindrà l’oportunitat d’opinar, formar-se i decidir quins son els fonaments legals i jurídics de la nova constitució. També es preveu que els i les catalanes votin per la creació d’una Assemblea Constituent (que escriurà una proposta de constitució basada en l’etapa participativa de la que hem parlat), que votin en referèndum per acceptar o rebutjar l’escrit i, finalment, que votin una tercera vegada per formar el primer govern de la República.

Alerta navegants: la redacció d’una Constitució no significa que les coses canviïn màgicament. El procés constituent ha d’incloure tota aquesta etapa de debats i participació de manera molt clara. Perquè aquest procés pugui ser veritablement transformador, ha de ser la població organitzada la que asseguri que els debats es facin i hi participi el màxim de gent i postures possibles.

Si no, aquesta constitució pot néixer coixa, amb molts errors dels que ens podem penedir més aviat del que ens pensem. La capacitat ciutadana que permet i guia aquest procés és el que anomenem poder constituent. Aquest poder queda molt ben representat per la societat que s’ha mobilitzat durant aquests últims dies.

Una república per viure amb dignitat

Llavors, se’ns gira feina, però també molta capacitat per incidir en el nostre futur. Aquestes mesos de debat i participació impliquen pensar com volem que sigui el nou país, amb quines estructures institucionals volem viure, amb quin sistema fiscal i finançament públic volem comptar, etc. Vol dir que, en aquesta etapa de participació, se’ns ofereix la oportunitat de construir de nou casa nostra, que va més enllà de la redacció d’uns fulls. Un procés constituent vol dir que podem, decidir també quin paper volem tenir com a ciutadania, com volem que sigui l’educació, els serveis bàsics i essencials o la relació entre els municipis i el nou estat, per exemple.

El professor de Dret Constitucional Albert Noguera (Barcelona, 1978), explica com el redactat de la constitució a l’Equador es va ressaltar l’opinió dels moviments socials del país, donant forma i cos legal al concepte buen vivir que podríem traduir al nostre territori com posar la vida al centre de la política. Òbviament, aquesta proposta va ser acceptada degut a la capacitat organitzativa de la societat equatoriana. Vist com hem respòs aquests dies a l’atac dels cossos policials de l’estat espanyol i a la maquinària política i mediàtica del govern del PP, tenim una gran capacitat per poder aconseguir grans fites en la nova constitució.

albert-noguera-tot-proces-constituent-ha-de-tenir-un-fonament-de-validesa-perque-sactivi
Albert Noguera (Barcelona, 1978)

No ens hem de tallar alhora de proposar o pensar que el que diem és impossible, doncs el mateix procés d’independència semblava una utopia feia uns anys enrere. Que volem que Catalunya no tingui exèrcit? Que volem que hi hagi lleis estrictes per qui roba de les arques públiques? Que volem que la ciutadania pugui tirar enrere lleis injustes o revocar a càrrecs electes? Que volem millorar inqüestionablement les condicions de feina dels treballadors i les persones sense papers? Només és qüestió de mantenir aquest esperit desobedient i reivindicatiu que ens ha portat on som ara!

La millor garantia: la gent mobilitzada

Per últim, hi deixem les advertències. No diguis blat fins que no és al sac i ben lligat, que diuen les àvies. Com dèiem al principi, la política, si no se la vigila, és capaç de generar monstres i, la nostra feina com a poble, és evitar que aquests monstres tinguin el terreny aplanat. La Llei de Transitorietat contempla el procés participatiu però, estem segurs que serà tan participatiu? Aquesta llei contempla un Fòrum Social Constituent, format per partits i societat civil però, qui elegirà als membres d’aquest Fòrum? Haurem de ser previnguts i exigir, amb fermesa, que aquest procés sigui obert, participatiu de debò i transparent. No estaria gens malament formar un Observatori per les Garanties Constituents, extern al govern i format per membres de la ciutadania, que vetllés i estudiés el redactat i, que abans que aquest es converteixi en una aberració, poder dir: “ep, jo no vaig posar el meu cos l’1 d’Octubre per això. El meu vot no significava això. Parem i tornem-ne a parlar”.

 

Aitor Terradellas (La Bisbal d’Empordà, 2017)

Referències:

Descongelar el procés constituent

Entrevista a Albert Noguera

Llei de transitorietat jurídica

El Poder Constituyente (Toni Negri, Traficantes de Sueños, 2014)

Cartells per a adaptar als barris

Només és el principi, decidim-ho tot. Posem a disposició aquest blog i aquest material per centralitzar tot el contingut gràfic en defensa de l’exercici de l’autodeterminació per part del poble català, la llibertat d’expressió i per denunciar l’autoritarisme desbordat i l’estat d’excepció. Animem als Comités en Defensa del Referendum, els Comités de Defensa del Barri i tots els Comitès que ara mateix organitzen la desobediència. 1-0 només és el principi, decidim-ho tot!

catalunya_feminista

solidaria_internacionalista

revertir_privatitzacions

reconstruir_allo_public

democracia_social_economica

comunitats_vives

nomes_es_el_principi

nomes_es_el_principi_bn

nomes_es_el_principi_bn_ok.png

Cartell 1

crtll.jpg