Abans de començar, que quedi del tot clar: qui escriu aquest text, vol i voldrà sempre, la pau. Aquest ha de ser el nostre eslògan, la nostra meta com a societat i com a éssers humans. El diàleg ha de prevaldre i les accions han de ser, sempre que es pugui, no-violentes.
VIOLÈNCIA ÉS…
No obstant, tinc alguns dubtes sobre La utilització interessada de la paraula “pau”, així com del seu antònim “violència”. Que algú que llegeixi aquests línies pot definir, sense matisos, el que significa violència? Perquè clar, de violències, n’hi ha de molts tipus. En tenim de la més clara i bàsica, la violència física, la que se’ns queda marcada al cos i ens fa patir més. Però també podem parlar de violència psicològica o verbal, maneres de fer-nos mal a través d’experimentar records o sensacions terribles sense necessitat de que ens toquin. Per últim, també podem parlar de violència estructural, aquella que patim de manera diària quan ens desnonen, quan ens quedem sense feina sense haver arribat ni un dia tard o quan, en el cas de les dones, se les pressiona perquè estiguin guapíssimes, perquè es comportin com “s’espera” d’elles o quan se les tracta com objectes de manera constant. Es tracta d’una violència que funciona a nivells molt baixos, invisibles, però que ens afecta molt més que la resta, doncs la patim cada dia. Vaja, que violència pot dir moltes coses… o potser cap!
Ara, cap d’aquestes definicions s’ajusten massa al que s’entén, aquests dies, per violència: l’altre dia, al Comitè de Defensa del Barri, es debatia si es podia pintar la façana d’un Mercadona, doncs es creia que era una acció violenta. Se’ns dubte, aquell acte no feriria a cap persona directament, llavors no es podia tractar de violència física. Tampoc podem parlar de violència verbal o psicològica, excepte si parléssim d’artistes d’alt nivell, que s’indignarien de la poca traça en que s’escriuria amb esprai lila “3-O, vaga general” 😉 No cal ni entrar a debatre sobre si era un acte estructuralment violent, doncs era una acció puntual d’un dia i feta des de baix, des de qui no té ni voldrà mai el poder.
Llavors, perquè hi havia dubtes sobre el pacifisme d’aquell acte? Doncs perquè existeix una definició de violència, forçada i provocada, perquè ho podem agrupar tot dins el pack de “coses que no estan bé”. Parlem de la violència mediàtica o, millor dit, mediatitzada. Es tracta d’aquells actes, abans pacífics, que els mitjans han sabut mostrar, amb brillant sensacionalisme, com un acte repulsiu i horrorós. Ho van fer amb els escarnis de la PAH, ho van fer amb els acudits de Carrero Blanco a Twitter i ho fan avui mateix, intentant donar la volta a la jornada de l’1 d’Octubre, retallant escenes i canviant angles, per tal de justificar l’ús força policial.
Llavors, no es tracta de que un acte sigui violent, sinó de si es pot fer veure que ha sigut així. D’aquesta manera, l’adversari dels mitjans (en aquest cas, nosaltres), no té més remei que condemnar la violència i prevenir que torni a passar. Com que violent, segons els mitjans, pot ser qualsevol cosa a la que li puguis canviar l’angle i fer-ne un titular provocador, ens acaben arraconant i paralitzant en totes les accions que abans ni els hi importaven (per exemple i, tornant al principi, fer unes pintades a una sucursal bancària).
FER-HO TOT PERQUÈ NO PASSI RES
Vaja, acabem no fent res per evitar que això es pugui encasellar dins “lo violent”. Aquests dies inclús s’han demanat que ni es cridés en certes mobilitzacions. Per mi, que ens fem trampes a nosaltres mateixes i confonem allò no-violent amb allò no-actiu. Però hi ha formes de no-violència que son molt actives i que no hem de deixar de fer, per molt que els mitjans (pagats per ja-sabem-qui) ens diguin que no son pacífiques! La PAH té una llarga llista de mètodes que han utilitzat per donar legitimitat a la seva lluita: han empaperat del complet les sucursals bancàries, s’han amuntegat davant dels edificis per evitar desnonaments, han ocupat temporalment seus bancàries per demanar solucions per a afectades, han entrat allotjat famílies edificis buits de grans fons immobiliaris… existeixen moltes altres armes que tenim a l’abast que no fereixen a ningú i que ens fa por utilitzar pel “què diran”.
En les darreres setmanes s’han realitzat manifestacions multitudinàries, dia si, dia també, però aquests trobades no tenen més resultat que una altra impactant fotografia per als diaris i xarxes socials. Quin és l’efecte material de tot això? Sembla que no tinguem més idees o, pitjor, que no tinguem més objectiu que sortir al Telenotícies Nit. Durant els darrers dies, les xarxes s’han inundat de missatges recordant-nos la necessitat de seguir pacífiques i cíviques. En cert punt, entenc aquest neguit però, a la quarta vegada que es demana, em pregunto: però que ha passat alguna cosa perquè s’hagi d’incidir tant en aquest tema? Que hi ha hagut algun indici de violència i s’ha de neutralitzar? Ho recalco de nou: potser preferim que els diaris treguin una perfecte fotografia a que les coses canviïn de veritat. Fer-ho tot perquè no es faci res.
Fa poc ha aparegut l’organització En Peu De Pau, que vol reivindicar la lluita no-violenta. Ignoro per complet quina és la seva intenció i, per això, em fa por pensar que, en comptes de ser una eina per fomentar l’acció dins un marc pacífic, sigui una nova paret per evitar que actuem.
DRET A L’AUTODEFENSA
A part de tot això, també m’agradaria fer èmfasi a la paraula autodefensa. Com he dit al principi, sóc la primera persona que vol la pau en aquest planeta. Però és innegable que vivim en un món on les violències i les guerres segueixen existint, tot i que diem que estem al segle XXI. Això també passa a prop de casa, i moltes recordaran els 1066 ferits durant l’1-O o les agressions ocorregudes en les concentracions espanyolistes a Barcelona, Mallorca o València. Dieu-me que pateixo sense raó, però quan veig a persones amb el cap ensangonat penso en la sort que tenen de no estar en un coma o de tenir lesions cerebrals irreversibles. M’entra una ansietat horrible pensar que algú podria haver mort perquè no vam saber fer res més que aixecar les mans i deixar-nos pegar.
Què se suposa que hem de fer la gent de pau davant la violència més brutal i, a vegades, letal? Moltes podem passar desapercebudes en manifestacions feixistes i racistes, però no ho tenen tan fàcil les nostres companyes que no son blanques, elles no es poden amagar el color de pell. No poden demanar-li ajuda a Europa les dones que son víctimes de violacions i altres agressions, al carrer o dins de casa seva. No ens podem passar la vida posant l’altra galta, menys encara les que no som cristianes!
Potser la violència no és la millor eina, no la reivindico, però està clar que hem de trobar i pensar conjuntament maneres d’enfrontar-nos amb tot això, que ens poden portar a moments incòmodes, però potser necessaris per aconseguir una societat lliure i en pau.
DECIDIM-HO TOT 